L'independentisme bull a l'illa de Sardenya

Manifestants independentistes

Com ho llegeixen. A la mediterrània illa de Sardenya aquest estiu ha augmentat la temperatura del debat nacional, ampliant a dreta i esquerra les veus que reclamen un augment de l'autogovern, fins i tot les veus que parlen sense embuts d'independència. El debat sobre la relació i els vincles de l'illa amb l'estat italià està centrant el debat polític. Sardenya puja, així, al tren de les nacions europees sense estat que debaten obertament el seu futur nacional.

Sardenya intenta debatre la seva relació amb Itàlia de tú a tú · El govern conservador d' Ugo Capellacci vol un nou Estatut, però alguns aposten clarament per la secessió . El debat  sobre la reforma de l'estatut d'autonomia s'ha encetat dins el Consell Regional, la cambra legislativa sarda, una assignatura ajornada des de feia molts anys. A les eleccions regionals del 2009 la majoria de les forces polítiques presentaren en el seu programa la voluntat d' aprofundir en l'autogovern illenc. El debat no resolt sobre la federalització d'Itàlia ha ajudat a arribar a aquest punt.

El Govern de Sardenya, encapçalat pel partit berlusconià d' Ugo Cappellacci, defensa que l’illa assumeixi més poders. Cappellacci es va presentar a les eleccions de 2009 amb un programa en què propugnava modificar l’Estatut sard per tal d’aconseguir un «decidit augment de la ’sobirania’». El candidat de la dreta estatal va guanyar amb majoria absoluta però cal remarcar que ho feu dins d'una àmplia coalició. Entre les forces que anaven dins d'aquesta heterogènea coalició hi havia el Partito Sardo d’Azione (PSdA, que va aconseguir el 4,4% dels vots i 4 escons dels 70 que composen el Consell Regional sard), partidari de l'autodeterminació i amb un important sector independentista dins les seves files.

Ha estat justament el PSdA qui ha col·locat el debat independentista de ple a la cambra sarda. Lluny dels plantejaments reformistes de Cappellacci, el conseller Paolo Maninchedda i els seus quatre companys de grup entraren el passat mes de maig una moció al Consell Regional. L’escrit demana al Consell Regional que «guiï Sardenya vers una independència plena» tot acordant amb Itàlia la via per fer-ho, incloent-hi una indemnització per al poble sard en concepte de les «omissions, danys i desigualtats» que l’illa ha patit ens mans «del Regne d’Itàlia i, després, de la República Italiana».

L’independentisme extraparlamentari també ha intervingut de ple en el debat. El partit Independència República de Sardenya (IRS), que està mostrant un notable creixement, està reclamant amb una viva campanya que a partir de l’any vinent, «tots els diners dels sards restin a Sardenya», mitjançant la creació d’una agència tributària pròpia.

Fins i tot l'esquerra estatal del Partit Democràtic (PD), la principal força del centreesquerra italià, ha assumit un llenguatge prou combatiu com per denunciar la forma com es va produir la incorporació de Sardenya a Itàlia durant el segle XIX que suposà la «renúncia a les pròpies sobiranies institucionals», diu una moció del PD presentada el passat mes d'agost. Els diputats del centresquerra exigeixen l'inici d'un intercanvi d’idees de manera bilateral “paritària, oberta i responsable» amb Roma per tal d’assolir un «nou pacte constitucional» que incrementi substancialment l’autogovern sard per tal de crear un Estat propi en el si d'una nova federació italiana.

Bandera nacional sarda

Tot aquest debat entre federalisme, sobirania i independència estarà molt present en les sessions del Consell Regional que incidiran sobre la reforma de l’Estatut aquest nou curs polític. El debat, però, serà difícil amb una Roma que gira l'esquena a aquestes demandes i inquietuds. Tot i així, el debat sobre quina mena de relació ha de tenir Sardenya amb Itàlia es obert i ja mai restarà igual a l'illa. Una nova consciència política està germinant.

Evolució del nacionalisme sard

L'illa sarda, que fou incorporada a la Confederació Catalano-Aragonesa entre el segles XIV i XVIII i que d'aquell vincle ens restà la perla de L'Alguer, gaudeix -o pateix, segons es miri- d'un limitat estatut d'autonomia d'ençà que finalitzà la Segona Guerra Mundial. A Sardenya, d'ençà els inicis del segle XX ha existit un nacionalisme, primer pre polític i culturalista i després regionalista proautonomista, que ha evolucionat al llarg de les dècades. Les tesis independentistes o sobiranistes mai han deixat d'escoltar-se sense traspassar, però, fins no fa gaire la limitada influència de determinats cercles minoritaris.

Logo del Partit Sard d'Acció

No serà fins el 1920 amb la creació del Partito Sardo d'Azione (PsdA) -Partit Sard d'Acció- que les reivindicacions i programa nacionalistes entren en l'era moderna. Fonamentalment de base populista i agrària, el PsdA originari era una barreja d'autonomisme, radical-progressisme i activisme sindicalista, detractor del proteccionisme aduaner, principal causa que la paupèrrima Itàlia Meridional esdevingués un mercat cautiu del Nord industrial. L'inici del periòde feixista, però, acabà amb la incipient experiència política del nacionalisme autonomista sard. Malgrat que alguns dirigents locals pactaran amb el partit mussolinià la seva integració, molts sardistes han de fugir a l'exili on alguns fundaran a París el grup Giustizia e Libertà.

Logo d'Independència
República de Sardenya

A punt d'acabar-se la guerra, el sardisme es divideix entre aquells que intenten continuar el moviment pro autonomia de l'illa d'abans del periòde feixista i aquells altres que adopten un discurs esquerrà i -per primer cop des de la segona meitat del segle XIX quan l'illa comparteix estatalitat amb el Piemont i esdevé el motor de la unitat italiana- un discurs oberta i declaradament independentista. El primer intent de fundar una organització independentista és una escissió el 1948 del PSdA durant el seu IXè Congrés que donarà lloc al minúscul Partito Sardo d'Azione Socialista, però que tant sols un any després s'integraria al Partit Socialista Italià. També un petit Partito Communista Sardo fundat el 1943, en plena guerra, que defensà l'existència de la nació sarda, fou absorbit pel PCI en finalitzar el conflicte bèl·lic.

Logo de Sardenya
Nació Independència

Després de les primeres eleccions legislatives de la nova República Italiana, el 1948, el nacionalisme sard aplegat en el PSdA aconseguí un no menyspreable 14,8% dels vots. Però amb una estructura feble es desinfla amb l'assoliment d'una limitada autonomia especial concedida per Roma, més administrativa que res, però que satisfà a les elits polítiques i econòmiques de l'illa, que de manera oportunista adopten un perfil formalment autonomista des de la Democràcia Cristiana fins al PCI. Autonomisme basat en un discurs conformista i de resignació. De peix al cove - que prou bé coneixem els catalans- que no pas amb la defensa d'un autèntic autogovern. Durant dècades aquesta política de curta volada imposa l'agenda política de l'illa, profundament sucursalista i promotora d'un sardisme més folclòric que no pas motor d'una identitat emancipada.

L'autonomisme del PSdA perd el seu espai natural i la seva identitat va diluint-se, esdevenint una mera estructura clientelar. Tot i així, a finals dels anys seixanta apareix una nova generació de joves atrets per els nous corrents socials i culturals. Intenten introduir en el PSdA les tesis d'alliberament nacional i social del Tercer Món, cautivats igualment per les lluites de resistència de l'esquerra nacionalista de països com Irlanda, Euskadi i els nous moviments socials. Comencen a descriure la situació de Sardenya com una colònia d'Itàlia i a definir una nova “via sarda al socialisme”. Aquestes tesis no triomfen dins el PSdA, però sí aconsegueixen que el partit faci un viratge ideològic i les seves aliances facin un escorament vers l'esquerra i adopti un discurs nacional sobiranista més coherent.

On si triomfen les tesis vinculades amb l'anticolonialisme i l'alliberament del Tercer Món és en àmbits universitaris d'on sorgeixen els cercles Città e Campagna -Ciutat i Camp- que a primers dels 70 dónen lloc a l'organització Su Populu Sardu-Muvimentu kontr'a Colonialismu (El Poble Sard-Moviment Contra el Colonialisme), que obté predicament en ambients de la emigració sarda, fonamentalment a Roma i el Nord italià. Al llarg de la dècada dels 70 s'anà produint un acostament entre les dues organitzacions nacionalistes (PSdA i SPS) participant conjuntament en múltiples campanyes. Una dècada on sorgeixen diverses iniciatives culturals en favor de la llengua sarda (apareix la plataforma Sotziedade pro sa Limba Sarda) i revistes (Sa Sardigna, Repubrica Sarda,...) que tracten el tema nacional o la introducció del sard a l'escola. A finals dels 70 i primers dels 80 apareixen noves formacions en l'escena nacionalista “Natzione Sarda”, l'origen de la qual està en l'associació Sardigna Cultura o Sardigna e Liberdade, procedent de gent del SPS que en successives escissions no s'havien integrat al PSdA reforçant el seu discurs independentista, entre d'altres grups minoritaris. És el moment d'eclosió activista i de foment d'un nou discurs netament sobiranista que va calant entre àmbits joves.

A partir dels anys 90 el PSdA participa en el govern autònom (actualment té 4 escons de 70 i forma part d'una heterogènea coalició amb el governamental partit dretà Poble de la Llibertat) i l'independentisme sard ha penetrat en no pocs ajuntaments de l'illa. Formacions d'esquerra independentista sense representació parlamentària, però bastant actius, són Indipendentzia Repúbrica di Sardignia (Independència República de Sardenya) i Sardignia Natzione Indipendentzia ( Sardenya Nació Independència, hereva del Partitu Sardu Indipendentista). Més minoritaris són Manca pro s'Independentzia – L'Esquerra per la Independència- o Consurta Comunista Sarda -Consulta Comunista Sarda. També existeix la central sindical nacional Confederazione Sindacale Sarda.

Cap a l'estat flamenc, una visió a l'esquerra

Manifestació amb la participació del V-SB,
l'independentisme d'esquerres flamenc

El passat juny la formació democristiana Nova Aliança Flamenca (Nieuw-Vlaamse Alliantie, N-VA), independentista, va ser el partit més votat a Flandes (27,8%) i amb major nombre d'escons al Parlament federal de Bèlgica (27 de 150), rebentant el panorama polític. Passats més de 90 dies després de la jornada electoral els belgues encara no disposen d'un nou executiu federal. Com ja va passar en l'anterior legislatura les dificultats i diferències entre valons i flamencs per arribar a un pacte i conformar una majoria estable posen al descobert els punts febles del sistema belga. El socialista való Elio di Rupo, encarregat pel monarca Albert II per a formar un nou govern ha renunciat. Les propostes de convertir Bèlgica en una confederació de dos estats sobirans (Flandes i Valònia, deixem la qüestió de Brussel·les en la incògnita) cada cop són més sòlides i l'estat belga tal com el coneixem avui, pot tenir data de caducitat.

És parla molt de la força de l'independentisme flamenc, però en realitat la majoria de la classe política flamenca no és obertament independentista. La majoria de formacions parlamentàries (democristians del CD&V, liberals, Social-liberals, ecologistes, etc) demanen més poder a les comunitats i regions; en el millor dels casos aposten reformar Bèlgica com una mena de confederació -la proposta del dirigent del N-VA Bart De Wever, una mena de crida a la calma llençada la nit de la victòria electoral, anava en aquesta direcció. Els socialistes són els únics que es conformen en mantenir la federació actual, si bé també en reclamen més competències per a les regions. Tant sols el N-VA i els xenòfobs del Vlaams Belang es declaren obertament independentistes. Altra cosa es l'independentisme tàcit existent dins l'important i potent moviment cívic i cultural de Flandes en defensa de la seva identitat lingüística, del qual l'organisme de major pes és el Vlaamse Volksbeweging, Moviment Popular Flamenc. Per tant, hi ha un sentiment identitari molt estés, però políticament això no es tradueix directament amb una força oberta i declaradament independentista, si bé en els darrers anys ha augmentat el pes social de les tesis que aposten pel trencament de l'estat belga. Molts independentistes flamencs s'acontententarien amb la proposta pragmàtica de De Wever de convertir Bèlgica en una confederació.

Però existeixen altres formacions polítiques obertament independentistes, per bé que minoritàries, que val la pena de coneixèr-les, donat que trenquen la visió general que sovint se'ns presenta de l'independentisme flamenc com a únicament dretà o xenòfob.

El Moviment Socialista Flamenc, l'esquerra independentista

El Vlaams Socialistische Beweging (V-SB) o Moviment Socialista Flamenc, és una organització que nosaltres podríem enquadrar obertament dins l'espai de l'esquerra independentista.

El V-SB considera Bèlgica com una construcció que només està al servei del gran capital belga i mundial i que entorpeix l’autodeterminació i el desenvolupament dels pobles que es troben en el seu territori. El V-SB també opina que el pas cap a un model socialista no pot tenir lloc sense tenir en compte el context nacional. Per això, lluita cap a la direcció d’un nou estat socialista independent, que ocupi el territori de les actuals regions de Flandes i Brussel·les Capital.



Enganxina del V-SB. "Cap a un estat flamenc. Flandes des de l'edifici de l'esquerra"



Pel Moviment Socialista Flamenc els problemes i amenaces que menen de l'actual configuració capitalista de la nostra societat, només podran superar-se en una societat en la qual la solidaritat i el dret democràtic de decidir sobre la convivència i l’economia formin els principis bàsics i en la que la sobirania popular sigui recuperada i consolidada. Un estat al servei de les classes populars com a única solució. Una Flandes independent, lliure de totes les estructures supranacionals antidemocràtiques i capitalistes i que, en canvi, mantingui una relació de col·laboració i solidaritat amb els altres pobles i estats amants de la llibertat.

El V-SB considera flamenc tothom que visqui en el territori del futur estat flamenc, sense distinció de procedència, de sexe, de creença, de llengua materna, d’orientació sexual o d’altres criteris no pertinents. Dins de l’estat flamenc s’hauran de protegir els drets dels grups minoritaris. Això,però, no pot suposar cap motiu per a l’estimulació de la creació i la consolidació de societats paral·leles que puguin tenir una funció desintegradora en el teixit social.

Fet i fet el Vlaams-Socialistische Beweging és una organització molt jove. Fundada el 2007, s'inspira en canvi en l'organització homònima existent entre 1972 i principis dels 90. Encara que orgànicament no tinguin cap vinculació directe, és obvi que entre totes dues organitzacions mantenen un parentesc ideològic, situades clarament entre els sectors més a l' esquerra al si del moviment flamenc. El V-SB ha signat una declaració comuna amb el Rassemblement Populaire Wallon, el Reagrupament Popular Való (RPW), una altra organització de l'esquerra independentista valona, sota el títol "Bèlgica, obstacle per una col·laboració Flamenco-Valona" el que suposa la base d'un acord entre forces independentistes flamenques i valones per a liquidar l'estat belga.

Solidaritat catalano-gal·lesa: Pont Cymru-Catalunya

Durant la passada Diada de l'11 de setembre, tot fent un volt pel passeig Lluïs  Companys, a l'altura de l'Arc de Triomf,  m'endinso en  la IX Mostra d'Entitats dels Països Catalans, fins ensopegar amb una paradeta d'una associació del tot desconeguda per  mi:  PONT Cymru i Catalunya. Una entitat la finalitat de la qual és l'agermanament catalano-gal·lès. Unes irressistibles ganes de voler saber sobre l'esmentada associació van apropiar-se de mi, alhora que una sensació de vergonya m'envaïa, donat que pràcticament no en sé res d'aquest país cèltic. Un poble i una cultura desconegudes per mi i m'imagino que per molts compatriotes, que contrasta amb l'interès que durant anys he seguit les notícies i moviments provinents de les veïnes Irlanda i Escòcia. Mentre, els membres d'aquesta entitat, gal·lesos residents al nostre país, no tant sols mostraven que estaven ben arrelats a Catalunya (ben al corrent de la nostra situació política) sinó que tothora emplearen  un exquisit català en la nostra conversa, que ja voldríen molts mesetaris saber una desena part de la llengua d'Àusias March que usaven aquests independentistes gal·lesos.

 PONT Cymru i Catalunya a part d'estendre el coneixement de la realitat nacional catalana entre els seus, pretenen donar a conèixer la realitat de la llengua i cultures gal·leses entre nosaltres. Un intercanvi que ja ha donat els seus fruits. Tenen un web  on podem gaudir d'un diccionari online gal·lès-català i disposen d'un bloc recent, La llengua del drac on anar teixint els contactes. També trobem notícies seves a aquest web.

El gal·lès és una llengua celta del grup britó de l'illa de la Gran Bretanya (juntament amb el conruallès i el bretó). Per tant, és molt diferent de l'anglès que és una llengua germànica. Tampoc hem de confondre-la amb el gaèlic, la llengua d'Escòcia -del grup hibèrnic de l'illa d'Irlanda- dut a la Gran Bretanya per nordirlandesos a partir del segle cinquè.

 Fa dos-cents anys el gal·lès encara era parlat pel 90% de la població del País de Gal·les i molts eren monolingües. Avui només el parla el 20%, tots bilingües en anglès.

 No és fins fa uns 40 anys que s'inicià una intensa lluita en defensa de la llengua nacional davant el govern i les administracions britàniques, que s'ha produit un bri d'esperança pel futur de la llengua. La davallada sembla aturar-se, malgrat que la situació es ben greu.
 La defensa de la  cultura gal·lesa no es limita a qüestions lingüistiques. Existeix una estreta vinculació de les polítiques i demandes socials amb la lluita per la normalització del gal·lès.  L'associació Cymdeithas yr Iaith Gymraeg, la principal plataforma de defensa de la cultura gal·lesa, promou campanyes per habitatges a preus accessibles donat que la majoria del jovent de les comarques rurals estan obligats a emigrar a les ciutats angleses pel preu de la vivenda. Sense els joves gal·lesoparlants no hi podrà haver societat gal·lesa. Alhora, també hi ha una forta lluita contra els consells comarcals la política dels quals  és tancar les escoles rurals per a concentrar l'ensenyament en grans pobles d'una zona per raons de pressupost més que no pas per la qualitat de l'ensenyament. I sense escola, els pobles queden descohesionats socialment. A més, les grans escoles deslligades de les comunitats de l'entorn són sempre agents de l'anglesització.

Avui dia només hi ha dues comarques on dos de cada tres habitants són gal·lesoparlants: Ynys Môn i Gwynedd. La qüestió és que l'oest de Gal·les ha esdevingut una zona molt atractiva pels anglesos benestants per poder viure al camp, fenòmen que distorsiona els preus de les cases i terrenys en llocs econòmicament molt deprimits. Les administracions no poden o no volen actuar per tal d'evitar la hemorràgia constant dels joves que emigren dels seus llocs d'orígen. Mentre , l'assimilació dels nouvinguts és més aviat escassa, quan no nul·la. No obstant, en les zones on sí hi ha hagut una potent política lingüistica s'ha fomentat la motivació perquè una part dels nouvinguts aprengui la llengua.

L'associació Pont Cymru i Catalunya a la Diada recollia  contactes  per tal de fer crèixer  les relacions i suports. Jo hi vaig donar-los els meus. Aprendre de la realitat d'un altre poble en lluita per la seva supervivència i trobar ponts de col·laboració -i més entre independentistes- es quelcom molt saludable i útil. I com diu una dita gal·lesa: Cenedl heb iaith cenedl heb galon (Una nació sense llengua és una nació sense cor).

Video de la parada gal·lesa a la Mostra d'Entitats
PAÍS DE GAL·LES - PAÏSOS CATALANS  /  CYMRU - GWLEDYDD CATALANEG