La vaga general, una passa més cap a l'alliberament nacional i social

(Discurs de Carles Sastre, secretari d'Acció Sindical de la Intersindical-CSC, al passeig del Born, l'11 de setembre de 2010)


Carles Sastre, secretari d'Acció Sindical I-CSC



No he vingut avui aquí per dir-vos que som molt bons, que fem les coses bé, que tenim un futur esplendorós. Desenganyem-nos, ningú dóna duros a quatre pessetes!

És evident que el model polític i institucional sorgit de la transició s’ha esgotat, aquí ja no se’l creu ningú. L’autonomisme ha mort, el federalisme, que és cosa de dos, no té contrapart. No hi ha encaix possible amb Espanya. La sentència del constitucional i la mobilització del dia 10 en són la constatació. La independència marca l’agenda política d’aquest país. En una situació de crisi econòmica com l’actual, el dèficit fiscal ens ofega més que mai. No podem fer la cursa amb la motxilla plena de pedres.

L’independentisme ha de saber, però, jugar les seves cartes. Arquímedes (el de les banyeres “Eureka”) va dir fa molt de temps que si li donaven un punt de suport mouria el món. Ens estem barallant pels punts de suport: declaració unilateral, referèndum... Penso que el més important és la palanca, i això és la majoria social. Amb majoria social ja trobarem el punt de suport adient. I la clau és l’acumulació de forces. Sovint dic que pel mal de cap és millor una aspirina que les grans idees. L’acumulació, la suma per la majoria social ha de venir d’una barreja d’idees i d’aspirines. El procés cap a la independència és “una guerra de posicions”, cal conquerir espais socials i consolidar-los, amb ambició, i avui la primera prova que tenim és la de la vaga general del dia 29 de setembre. Reforma sí, reforma no, vaga general, sí vaga general no, aquestes són les opcions.

És pot objectar que és una vaga a destemps, que s’hauria d’haver fet abans. És cert, hi estic d’acord. Ara bé, tenim les majories sindicals que tenim i cada pecat porta la seva penitència. Cal recordar, però, que estan encara pendents dues reformes més, la de les pensions, amb més retallades i la de la negociació col·lectiva, amb una major centralització i burocratització en la presa de decisions.

És pot qüestionar l’àmbit i que, en el tret de sortida, sindicalistes catalans van a “rendir pleitesia” a Madrid. Des del sucursalisme o el corporativisme no hi ha camí a la sobirania.

És evident que aquesta reforma suposa una retallada més dels drets laborals, que ens cal un punt d’inflexió i fer gimnàstica de la mobilització. És evident que una vaga té múltiples lectures a diversos nivells, i que en cap cas el dia de després és igual que el dia d’abans. S’hi guanyen o s’hi perden posicions i això ens arrossega a tots.

Aquesta reforma es dóna en un marc especial. El model de concertació està trencat, el sistema de control social i desmobilització, d’això es tracta, ha deixat de funcionar des del 2009. La reforma ha estat un judici sumaríssim contra els drets laborals, l’aprovació ràpida per la via del decret llei, la tramitació parlamentària durant el mes d’agost, amb nocturnitat i traïdoria. El context és de crisi del sistema de garanties jurídiques i de l’Estat de dret, retallada de pensions, de salaris al sector públic...

Fa massa anys que perdem riquesa, any rere any les rendes del capital guanyen terreny sobre les rendes del treball. La reforma suposa abaratir l'acomiadament, amb la generalització del contracte de “fomento del empleo” i amb una major discrecionalitat en els acomiadaments objectius, 20 dies per any treballat aplicables a tothom, nous i vells contractes. Se subvenciona l’acomiadament. Es desvirtua la negociació col·lectiva i es privatitza el servei d’intermediació laboral, les ETT podran actuar en terrenys fins ara vedats.

S’argumenta que es crearà ocupació, però les experiències anteriors ens diuen que és fals. S’argumenta que acomiadar és car, quan estem vora del 20% aturats. Del que es tracta és de millorar el compte de resultats de les grans empreses abaratint costos. Competim en costos en una cursa perduda d’inici.

Jo he vingut per recordar-nos el que ensenya la història, que tindrem el futur que ens mereixem, que ens guanyem en el treball, en la lluita del dia a dia. Estem en un procés imparable, però el rumb que prengui, la direcció que agafi, serà funció dels sectors socials que s’impliquin i l’encapçalin. Aquest és el repte.

Visca l'Onze de setembre!

Visca la Terra... I el dia 29, aturarem fins i tot els rellotges!

Del web de la I-CSC

Unitat nacional i independència. Més enllà de la retòrica

Barcelona/ L'acte central del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) (divendres dia 10, a l'Espai Vilaweb, Barcelona) en motiu de la Diada d'enguany, comptà amb la participació de Marc Sallas de la Candidatura d' Unitat Popular (CUP). L'acte fou presentat per Francesc Invernon, membre del PSAN, que resumí la situació actual. Una situació marcada per un any de creixents reivindicacions d’independència arreu de la nostra nació, sobretot de caire cívic -les Consultes sobre la Independència-, amb les que no pocs sectors pretenen fer un pas endavant aprofitant les properes eleccions autonòmiques al Principat. Fent èmfasi en aquest creixement del moviment per l'autodeterminació, Invernon el situà en un punt d'inflexió que des de l'esquerra independentista hem de saber-ho aprofitar i gosar plantejar i desplegar la nostra pròpia alternativa social i política. Per Marc Sallas, la clau del moment present és saber organitzar l'esquerra independentista i la unitat popular. És a partir d'aquesta organització i projecte estratègic que hom pot impulsar un moviment per la independència, de signe més inclusiu. Per a Sallas en aquests moments el moviment independentista ha d'adoptar una actitud de ruptura envers les institucions existents, contrastant aquest moviment per la independència als independentismes que prioritzen com a via preeminent una via de reforma institucional (llegiu Reagrupament, Solidaritat i, a la pràctica, la mateixa ERC).

Josep Guia, de la direcció del PSAN, va centrar la seva intervenció en la temàtica de la convocatòria de l'acte; això és: la territorialitat i l'exercici del dret a l'autodeterminació. Va esbossar els possibles escenaris en els quals pot tenir lloc una proclamació de la independència a curt o mitjà termini, que per a les forces sobiranistes emergents, immerses en una estratègia fonamentalment de reforma institucional i no pas de ruptura democràtica, ens portarien a una independència només d'una part del territori nacional, el Principat. Oblidant allò que ha estat una constant de l’independentisme català: la defensa de l’àmbit nacional complet “de Països Catalans”. Per l'esquerra independentista caldria treballar per una proclamació de la independència d'abast nacional, i mai hauriem de renunciar al marc territorial complet de la nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. En conseqüència, qualsevol procés sobiranista hauria d'incorporar representants de tota la nació, independentment de les condicions objetives que ens aboca a ritmes dispars en els diversos territoris dels Països Catalans. Per Guia, seria un error restringir-se territorialment al Principat ja d'entrada.

El PSAN, segons Guia, pot entendre la no priorització de la reivindicació del socialisme en aquesta fase “transversal” de la lluita comuna per la independència, però sense renunciar a fer-ne una anàlisi marxista de les actituds i els posicionaments. Es des d' aquesta visió que la no reivindicació de la integritat territorial nacional catalana pels sectors independentistes que es reclamen “transversals”respon a uns condicionaments de classe dominant i és fruit de l’escorament dretanitzant de la lluita.

En aquest sentit, Guia va voler deixar ben clar que el Principat, quan va sol, sempre perd. O, per dir-ho d'una altra manera, que les propostes nacionals que tenen com a marc territorial exclusiu el Principat acaben absorbides per Espanya. I això l'esquerra independentista ha de tenir-ho ben present en la seva acció política.

Durant l'acte, també es va remarcar la necessitat de trobar entre les organitzacions que se'n reclamen de l'esquerra independentista espais per a l'avenç en la construcció de referents polítics nacionals i definir un full de ruta i estratègia comunes.

Foto: PSAN