PSAN: 29 de setembre, cap a la vaga general

Va ser la Coordinadora Obrera Sindical (COS) un dels primers sindicats que va defensar la necessitat de convocar una vaga general al nostre país. L'agudització de la crisi econòmica feia previsible que, a més de ser la classe treballadora qui patiria més les conseqüències d'atur, pobresa i fam, segons la lògica capitalista, aviat vindrien actuacions polítiques i econòmiques dels governs que serien desfavorables per als treballadors i favorables per als empresaris i els financers. En efecte, tot això ja ha començat a arribar i ja s'ha fet evident, una vegada més, de quin cantó governen els conservadors, els liberals i els socialdemòcrates: a favor sempre dels empresaris i els financers.

Tant la gestació i les causes de la crisi com les mesures posteriors han posat de manifest, de forma descarada, l'essència explotadora (de l'home per l'home) de la societat capitalista, amb tot el cinisme i tota la poca vergonya, sense moral i sense dissimulació. Fins a tal punt ha estat així, que els sindicats dòcils i dependents dels governs no han tingut altre remei que assumir la convocatòria de vaga general. A contracor, potser, i amb la recança de no ser prou seguits. Al capdavall, s'han dedicat durant tants anys a derrotar mentalment la classe obrera i a desmobilitzar-la que, en arribar al punt actual, ja no saben on pondre, és a dir, si continuar a l'ombra del govern que els paga o fer un gest de vaga d'acord amb les necessitats i els interessos dels treballadors. Sembla que, finalment, i amb retard, han optat per aquesta segona vinculació, per un dia (de vaga), si més no.

Nosaltres, independentistes i comunistes catalans, anirem a la vaga i volem que la vaga sigui un èxit i una expressió de mobilització i de força de la classe obrera. Que els capitalistes i els seus governs tinguin una mica de por i de respecte envers la classe hegemònica, que no encara dominant, del món actual. Que sàpiguen que no poden robar el fruit del treball de la majoria de la societat en benefici propi, impunement i sense límits. Que pensin que, algun dia, hauran de seure als bancs dels acusats de la història, i no de forma retòrica sinó per pagar en vida penes concretes de presó i confiscació dels béns adquirits en mal guany.

Partit Socialista d'Alliberament Nacional

MDT: Pels nostres drets socials, tothom a la vaga general

Les mesures dels governs estatals i autonòmics que retallen la despesa social, abarateixen els salaris i precaritzen el mercat laboral suposen una agressió a les condicions de vida de la classe treballadora.

Contràriament al que es proclama, aquestes preteses mesures contra la crisi econòmica no són sinó un nou xec en blanc al capital financer per tal de garantir-ne els guanys a curt termini del capital financer a costa de sacrificar salaris i serveis socials.

Cal recordar i insistir que l’actual crisi econòmica ha estat provocada per un sistema d’explotació (el capitalisme) que tendeix a concentrar la riquesa i estendre la precarietat. El capitalisme només ha pogut mantenir-se en les darreres dècades mitjançant la combinació d’una voràgine consumista amb la retallada continuada del salari mitjà, cosa que ha condemnat bona part de la classe treballadora a viure del crèdit.

No ens hem de deixar entabanar per les falses promeses: no hi ha possibilitat de reformar el capitalisme, que només pot subsistir retallant els nostres drets socials, és a dir, augmentant l’explotació.

Així doncs, una sortida perdurable a la crisi passa necessàriament per la transformació del sistema econòmic, i, en una primera fase:

• Per posar l’economia al servei de les necessitats de la majoria (la classe treballadora) i no pas al servei dels beneficis d’una minoria.

• Per mesures adreçades a recuperar el control democràtic de l’economia, com ara la nacionalització de la banca i dels sectors estratègics (energia, aigua, telecomunicacions).

• Per la reducció de la jornada laboral.

• Per un sistema fiscal realment redistributiu i progressiu que penalitzi l’especulació financera i l’acumulació patrimonial i afavoreixi les rendes del treball.

• Per la reinversió de les plusvàlues en la millora tant de les condicions de vida dels treballadors (sanitat, educació, habitatge, cura de les persones, renda bàsica, etc.) com de l’eficiència del territori.

• I en el cas del poble català, per la fi de l’espoli fiscal i per la capacitat de decidir sobre els aspectes estratègics del nostre territori, una capacitat que només la independència pot garantir.

Davant les contínues agressions contra els nostres drets socials, mfem una crida al poble català i, especialment a la classe treballadora, perquè el proper 29 de setembre respongui activament a la convocatòria de vaga general feta pels sindicats nacionals i de classe. Estan en joc els nostres drets, però també el nostre futur.

Descarrega' t el document en pdf

L'occità ja és llengua "oficial" a Catalunya (més o menys)

Aran, país occità

De Llibertat.cat / república personal

 El Parlament de Catalunya va aprovar el 22 de setembre la Llei de l’occità, aranès a l’Aran, que regula l’ús oficial de la llengua occitana a Catalunya i l’Aran. Això sí, amb el català i l'occità, i a més l'espanyol per imposició, Catalunya aparentment es converteix en l’únic país de la Unió Europea amb tres idiomes "oficials" en un mateix territori, l'únic de tot el món on l'occità serà llengua "oficial" tot i ser la llengua pròpia només de la Val d'Aran. Aquesta llei té per objectiu atorgar a l’occità protecció, un reconeixement "oficial" i un prestigi dels quals no havia gaudit mai. Però això és el que ens diuen des de la Generalitat. La realitat no és ben bé així.

La Llei de l’occità, segons el text de la normativa, ha de protegir els drets dels occitans a Catalunya, garantir els drets lingüístics dels aranesos i donar possibilitats de supervivència amb dignitat i amb futur a aquesta llengua. A priori es tracta d’una llei que reconeix el valor específic de l’aranès, dóna recursos de protecció a tothom que vulgui utilitzar l’occità a la Vall d’Aran i projecta que un procés de garanties sigui present en l’administració, l’educació, els mitjans de comunicació i les activitats culturals.

Vielha, capital aranesa

A més, amb la nova llei l’aranès s'éstén per tota l’administració catalana, es promou la seva presència en àmbits tan diversos com la universitat, la formació d’adults, la cultural o l’onomàstica.

La llei regula l’oficialitat de l’occità a Catalunya i a l’Aran, en aquest cas com a llengua pròpia, en compliment del mandat de l’Estatut que en el seu article 6.5 estableix l’oficialitat de l’occità a Catalunya i a l’Aran i en el seu article 50 determina que els poders públics han de protegir el català i l’aranès en tots els àmbits i sectors i n’han de fomentar l’ús, la difusió i el coneixement.



Ubicació d'Ara respecte
els Països Catalans

L’Estatut atribueix a la Generalitat i al Conselh Generau d’Aran la competència sobre la normalització lingüística de l’aranès. La nova norma garanteix els drets lingüístics generals davant de totes les administracions al territori de l’Aran i de la Generalitat arreu de Catalunya. En l’àmbit institucional, estableix que les administracions i les institucions araneses han d’emprar de manera general l’aranès i que els serveis i els organisme que depenen de la Generalitat a l’Aran han d’utilitzar-lo normalment en les seves relacions administratives i en la difusió d’informació a la ciutadania, sens perjudici del dret dels ciutadans a escollir una altra llengua oficial.


Les lleis del Parlament de Catalunya han de ser publicades també en aranès i aquesta versió tindrà caràcter oficial. Proclama també la plena validesa de tota la documentació pública i privada redactada en aranès. A la resta de Catalunya es reconeix el dret dels occitanoparlants a utilitzar-lo en les relacions escrites amb la Generalitat i a rebre atenció en aquesta llengua en les relacions orals.

Ubicació d'Aran respecte l'àmbit occità

En l’ensenyament, es regula l’ús de l’aranès com a vehicle d’expressió normal de les activitats docents i administratives dels centres de l’Aran. A Catalunya, s’inclouran en l’ensenyament no universitari continguts sobre la realitat lingüística de l’Aran i la seva relació amb la llengua i la cultura occitanes, mentre que el Govern fomentarà fomentarà també la incorporació d’estudis filològics de llengua occitana.



La bandera aranesa en una manifestació

La futura legislació també regula l’ús de l’aranès en els mitjans de comunicació. Pel que fa a la protecció de l’aranès, la llei regula l’acció conjunta de la Generalitat i el Conselh Generau d’Aran en l’àmbit de les seves respectives competències per a protegir la llengua en tots els àmbits i sectors i fomentar-ne l’ús social, la difusió i el coneixement. La Generalitat i el Conselh Generau podran subscriure convenis i acords amb l’Estat per garantir l’ús de l’aranès per part dels serveis estatals ubicats a l’Aran per tal de fer efectiu el dret d’opció lingüística de l’aranès.

Malgrat tot, no es com diuen

Ara bé, cal tenir ben present que el Parlament de Catalunya no té facultats per a declarar l'oficialitat d'una llengua en els termes que arreu s'entén que una llengua sigui oficial: la dels seus representants en organismes supraestatals (Unió Europea, Nacions Unides, etc.); la de tota l'Administració pública, incloent la policia i l'administració de Justícia; la dels usos  cultes de la comunitat; la de la majoria de productes que s'hi comercialitzen incloent també els prospectes dels medicaments; etc. És evident que aquesta Llei no fa que tot això ho tingui l'aranès. De fet, com sabem, el nostre Parlament tampoc no ho pot fer per al català, respecte del qual -per cert- el Tribunal Constitucional espanyol ja es va encarregar amb eficàcia d'eliminar allò que amoïnava i havia quedat en el text de l'Estatut, com ara, el deure de conèixer el català correlatiu al de conèixer el castellà.

Dit d'una altra manera, que el Parlament de Catalunya declari oficial una llengua en el territori del Principat, en aquest cas l'occità-aranès, té un valor molt limitat, per més que s'atorgui a aquesta una territorialitat que s'estén a tot l'àmbit principatí. Que tot sigui dit, aquesta àmplia territorialitat resulta d'una lleugeresa fora de lloc que no fa més que amagar un paternalisme estèril. L'única oficialitat que compta és el fet de ser llengua oficial d'un Estat. I si no que s'ho preguntin als maltesos.

L'independentisme bull a l'illa de Sardenya

Manifestants independentistes

Com ho llegeixen. A la mediterrània illa de Sardenya aquest estiu ha augmentat la temperatura del debat nacional, ampliant a dreta i esquerra les veus que reclamen un augment de l'autogovern, fins i tot les veus que parlen sense embuts d'independència. El debat sobre la relació i els vincles de l'illa amb l'estat italià està centrant el debat polític. Sardenya puja, així, al tren de les nacions europees sense estat que debaten obertament el seu futur nacional.

Sardenya intenta debatre la seva relació amb Itàlia de tú a tú · El govern conservador d' Ugo Capellacci vol un nou Estatut, però alguns aposten clarament per la secessió . El debat  sobre la reforma de l'estatut d'autonomia s'ha encetat dins el Consell Regional, la cambra legislativa sarda, una assignatura ajornada des de feia molts anys. A les eleccions regionals del 2009 la majoria de les forces polítiques presentaren en el seu programa la voluntat d' aprofundir en l'autogovern illenc. El debat no resolt sobre la federalització d'Itàlia ha ajudat a arribar a aquest punt.

El Govern de Sardenya, encapçalat pel partit berlusconià d' Ugo Cappellacci, defensa que l’illa assumeixi més poders. Cappellacci es va presentar a les eleccions de 2009 amb un programa en què propugnava modificar l’Estatut sard per tal d’aconseguir un «decidit augment de la ’sobirania’». El candidat de la dreta estatal va guanyar amb majoria absoluta però cal remarcar que ho feu dins d'una àmplia coalició. Entre les forces que anaven dins d'aquesta heterogènea coalició hi havia el Partito Sardo d’Azione (PSdA, que va aconseguir el 4,4% dels vots i 4 escons dels 70 que composen el Consell Regional sard), partidari de l'autodeterminació i amb un important sector independentista dins les seves files.

Ha estat justament el PSdA qui ha col·locat el debat independentista de ple a la cambra sarda. Lluny dels plantejaments reformistes de Cappellacci, el conseller Paolo Maninchedda i els seus quatre companys de grup entraren el passat mes de maig una moció al Consell Regional. L’escrit demana al Consell Regional que «guiï Sardenya vers una independència plena» tot acordant amb Itàlia la via per fer-ho, incloent-hi una indemnització per al poble sard en concepte de les «omissions, danys i desigualtats» que l’illa ha patit ens mans «del Regne d’Itàlia i, després, de la República Italiana».

L’independentisme extraparlamentari també ha intervingut de ple en el debat. El partit Independència República de Sardenya (IRS), que està mostrant un notable creixement, està reclamant amb una viva campanya que a partir de l’any vinent, «tots els diners dels sards restin a Sardenya», mitjançant la creació d’una agència tributària pròpia.

Fins i tot l'esquerra estatal del Partit Democràtic (PD), la principal força del centreesquerra italià, ha assumit un llenguatge prou combatiu com per denunciar la forma com es va produir la incorporació de Sardenya a Itàlia durant el segle XIX que suposà la «renúncia a les pròpies sobiranies institucionals», diu una moció del PD presentada el passat mes d'agost. Els diputats del centresquerra exigeixen l'inici d'un intercanvi d’idees de manera bilateral “paritària, oberta i responsable» amb Roma per tal d’assolir un «nou pacte constitucional» que incrementi substancialment l’autogovern sard per tal de crear un Estat propi en el si d'una nova federació italiana.

Bandera nacional sarda

Tot aquest debat entre federalisme, sobirania i independència estarà molt present en les sessions del Consell Regional que incidiran sobre la reforma de l’Estatut aquest nou curs polític. El debat, però, serà difícil amb una Roma que gira l'esquena a aquestes demandes i inquietuds. Tot i així, el debat sobre quina mena de relació ha de tenir Sardenya amb Itàlia es obert i ja mai restarà igual a l'illa. Una nova consciència política està germinant.

Evolució del nacionalisme sard

L'illa sarda, que fou incorporada a la Confederació Catalano-Aragonesa entre el segles XIV i XVIII i que d'aquell vincle ens restà la perla de L'Alguer, gaudeix -o pateix, segons es miri- d'un limitat estatut d'autonomia d'ençà que finalitzà la Segona Guerra Mundial. A Sardenya, d'ençà els inicis del segle XX ha existit un nacionalisme, primer pre polític i culturalista i després regionalista proautonomista, que ha evolucionat al llarg de les dècades. Les tesis independentistes o sobiranistes mai han deixat d'escoltar-se sense traspassar, però, fins no fa gaire la limitada influència de determinats cercles minoritaris.

Logo del Partit Sard d'Acció

No serà fins el 1920 amb la creació del Partito Sardo d'Azione (PsdA) -Partit Sard d'Acció- que les reivindicacions i programa nacionalistes entren en l'era moderna. Fonamentalment de base populista i agrària, el PsdA originari era una barreja d'autonomisme, radical-progressisme i activisme sindicalista, detractor del proteccionisme aduaner, principal causa que la paupèrrima Itàlia Meridional esdevingués un mercat cautiu del Nord industrial. L'inici del periòde feixista, però, acabà amb la incipient experiència política del nacionalisme autonomista sard. Malgrat que alguns dirigents locals pactaran amb el partit mussolinià la seva integració, molts sardistes han de fugir a l'exili on alguns fundaran a París el grup Giustizia e Libertà.

Logo d'Independència
República de Sardenya

A punt d'acabar-se la guerra, el sardisme es divideix entre aquells que intenten continuar el moviment pro autonomia de l'illa d'abans del periòde feixista i aquells altres que adopten un discurs esquerrà i -per primer cop des de la segona meitat del segle XIX quan l'illa comparteix estatalitat amb el Piemont i esdevé el motor de la unitat italiana- un discurs oberta i declaradament independentista. El primer intent de fundar una organització independentista és una escissió el 1948 del PSdA durant el seu IXè Congrés que donarà lloc al minúscul Partito Sardo d'Azione Socialista, però que tant sols un any després s'integraria al Partit Socialista Italià. També un petit Partito Communista Sardo fundat el 1943, en plena guerra, que defensà l'existència de la nació sarda, fou absorbit pel PCI en finalitzar el conflicte bèl·lic.

Logo de Sardenya
Nació Independència

Després de les primeres eleccions legislatives de la nova República Italiana, el 1948, el nacionalisme sard aplegat en el PSdA aconseguí un no menyspreable 14,8% dels vots. Però amb una estructura feble es desinfla amb l'assoliment d'una limitada autonomia especial concedida per Roma, més administrativa que res, però que satisfà a les elits polítiques i econòmiques de l'illa, que de manera oportunista adopten un perfil formalment autonomista des de la Democràcia Cristiana fins al PCI. Autonomisme basat en un discurs conformista i de resignació. De peix al cove - que prou bé coneixem els catalans- que no pas amb la defensa d'un autèntic autogovern. Durant dècades aquesta política de curta volada imposa l'agenda política de l'illa, profundament sucursalista i promotora d'un sardisme més folclòric que no pas motor d'una identitat emancipada.

L'autonomisme del PSdA perd el seu espai natural i la seva identitat va diluint-se, esdevenint una mera estructura clientelar. Tot i així, a finals dels anys seixanta apareix una nova generació de joves atrets per els nous corrents socials i culturals. Intenten introduir en el PSdA les tesis d'alliberament nacional i social del Tercer Món, cautivats igualment per les lluites de resistència de l'esquerra nacionalista de països com Irlanda, Euskadi i els nous moviments socials. Comencen a descriure la situació de Sardenya com una colònia d'Itàlia i a definir una nova “via sarda al socialisme”. Aquestes tesis no triomfen dins el PSdA, però sí aconsegueixen que el partit faci un viratge ideològic i les seves aliances facin un escorament vers l'esquerra i adopti un discurs nacional sobiranista més coherent.

On si triomfen les tesis vinculades amb l'anticolonialisme i l'alliberament del Tercer Món és en àmbits universitaris d'on sorgeixen els cercles Città e Campagna -Ciutat i Camp- que a primers dels 70 dónen lloc a l'organització Su Populu Sardu-Muvimentu kontr'a Colonialismu (El Poble Sard-Moviment Contra el Colonialisme), que obté predicament en ambients de la emigració sarda, fonamentalment a Roma i el Nord italià. Al llarg de la dècada dels 70 s'anà produint un acostament entre les dues organitzacions nacionalistes (PSdA i SPS) participant conjuntament en múltiples campanyes. Una dècada on sorgeixen diverses iniciatives culturals en favor de la llengua sarda (apareix la plataforma Sotziedade pro sa Limba Sarda) i revistes (Sa Sardigna, Repubrica Sarda,...) que tracten el tema nacional o la introducció del sard a l'escola. A finals dels 70 i primers dels 80 apareixen noves formacions en l'escena nacionalista “Natzione Sarda”, l'origen de la qual està en l'associació Sardigna Cultura o Sardigna e Liberdade, procedent de gent del SPS que en successives escissions no s'havien integrat al PSdA reforçant el seu discurs independentista, entre d'altres grups minoritaris. És el moment d'eclosió activista i de foment d'un nou discurs netament sobiranista que va calant entre àmbits joves.

A partir dels anys 90 el PSdA participa en el govern autònom (actualment té 4 escons de 70 i forma part d'una heterogènea coalició amb el governamental partit dretà Poble de la Llibertat) i l'independentisme sard ha penetrat en no pocs ajuntaments de l'illa. Formacions d'esquerra independentista sense representació parlamentària, però bastant actius, són Indipendentzia Repúbrica di Sardignia (Independència República de Sardenya) i Sardignia Natzione Indipendentzia ( Sardenya Nació Independència, hereva del Partitu Sardu Indipendentista). Més minoritaris són Manca pro s'Independentzia – L'Esquerra per la Independència- o Consurta Comunista Sarda -Consulta Comunista Sarda. També existeix la central sindical nacional Confederazione Sindacale Sarda.

La vaga general, una passa més cap a l'alliberament nacional i social

(Discurs de Carles Sastre, secretari d'Acció Sindical de la Intersindical-CSC, al passeig del Born, l'11 de setembre de 2010)


Carles Sastre, secretari d'Acció Sindical I-CSC



No he vingut avui aquí per dir-vos que som molt bons, que fem les coses bé, que tenim un futur esplendorós. Desenganyem-nos, ningú dóna duros a quatre pessetes!

És evident que el model polític i institucional sorgit de la transició s’ha esgotat, aquí ja no se’l creu ningú. L’autonomisme ha mort, el federalisme, que és cosa de dos, no té contrapart. No hi ha encaix possible amb Espanya. La sentència del constitucional i la mobilització del dia 10 en són la constatació. La independència marca l’agenda política d’aquest país. En una situació de crisi econòmica com l’actual, el dèficit fiscal ens ofega més que mai. No podem fer la cursa amb la motxilla plena de pedres.

L’independentisme ha de saber, però, jugar les seves cartes. Arquímedes (el de les banyeres “Eureka”) va dir fa molt de temps que si li donaven un punt de suport mouria el món. Ens estem barallant pels punts de suport: declaració unilateral, referèndum... Penso que el més important és la palanca, i això és la majoria social. Amb majoria social ja trobarem el punt de suport adient. I la clau és l’acumulació de forces. Sovint dic que pel mal de cap és millor una aspirina que les grans idees. L’acumulació, la suma per la majoria social ha de venir d’una barreja d’idees i d’aspirines. El procés cap a la independència és “una guerra de posicions”, cal conquerir espais socials i consolidar-los, amb ambició, i avui la primera prova que tenim és la de la vaga general del dia 29 de setembre. Reforma sí, reforma no, vaga general, sí vaga general no, aquestes són les opcions.

És pot objectar que és una vaga a destemps, que s’hauria d’haver fet abans. És cert, hi estic d’acord. Ara bé, tenim les majories sindicals que tenim i cada pecat porta la seva penitència. Cal recordar, però, que estan encara pendents dues reformes més, la de les pensions, amb més retallades i la de la negociació col·lectiva, amb una major centralització i burocratització en la presa de decisions.

És pot qüestionar l’àmbit i que, en el tret de sortida, sindicalistes catalans van a “rendir pleitesia” a Madrid. Des del sucursalisme o el corporativisme no hi ha camí a la sobirania.

És evident que aquesta reforma suposa una retallada més dels drets laborals, que ens cal un punt d’inflexió i fer gimnàstica de la mobilització. És evident que una vaga té múltiples lectures a diversos nivells, i que en cap cas el dia de després és igual que el dia d’abans. S’hi guanyen o s’hi perden posicions i això ens arrossega a tots.

Aquesta reforma es dóna en un marc especial. El model de concertació està trencat, el sistema de control social i desmobilització, d’això es tracta, ha deixat de funcionar des del 2009. La reforma ha estat un judici sumaríssim contra els drets laborals, l’aprovació ràpida per la via del decret llei, la tramitació parlamentària durant el mes d’agost, amb nocturnitat i traïdoria. El context és de crisi del sistema de garanties jurídiques i de l’Estat de dret, retallada de pensions, de salaris al sector públic...

Fa massa anys que perdem riquesa, any rere any les rendes del capital guanyen terreny sobre les rendes del treball. La reforma suposa abaratir l'acomiadament, amb la generalització del contracte de “fomento del empleo” i amb una major discrecionalitat en els acomiadaments objectius, 20 dies per any treballat aplicables a tothom, nous i vells contractes. Se subvenciona l’acomiadament. Es desvirtua la negociació col·lectiva i es privatitza el servei d’intermediació laboral, les ETT podran actuar en terrenys fins ara vedats.

S’argumenta que es crearà ocupació, però les experiències anteriors ens diuen que és fals. S’argumenta que acomiadar és car, quan estem vora del 20% aturats. Del que es tracta és de millorar el compte de resultats de les grans empreses abaratint costos. Competim en costos en una cursa perduda d’inici.

Jo he vingut per recordar-nos el que ensenya la història, que tindrem el futur que ens mereixem, que ens guanyem en el treball, en la lluita del dia a dia. Estem en un procés imparable, però el rumb que prengui, la direcció que agafi, serà funció dels sectors socials que s’impliquin i l’encapçalin. Aquest és el repte.

Visca l'Onze de setembre!

Visca la Terra... I el dia 29, aturarem fins i tot els rellotges!

Del web de la I-CSC

10 raons per anar a la Vaga General el 29 de Setembre

Text de la Coordinadora Obrera Sindical.

1.- Per les persones aturades.

Als Països Catalans hi ha més de 1.400.000 aturats. Més del 36% no reben cap prestació. Més del 35% són de llarga durada. Més del 60% dels joves treballadors menors de 25 anys no té feina. El govern del PsoE, amb el suport del PP i CiU, ja avisen d’una “possible” retallada o reducció de la quantia de les prestacions. La Vaga General ha de servir per exigir la creació de llocs de treball estables i amb condicions dignes, i per la protecció real de les persones aturades, durant tot el temps en que no trobem feina.

2.- Contra la Banca i la resta de culpables de la crisi. Assenyalem als culpables de la crisi i a la colla de xoriços que se n'estan beneficiant…

Els bancs van rebre milers de milions d'euros dels fons públics, provocant el dèficit actual, i que PsoE, PP, CiU, CEOE, la UE i l'FMI han “solucionat” amb retalls de salaris i llocs de treball, congelant les pensions i fent-nos pagar més impostos. Fa uns anys els bancs i la gran patronal es van fer d'or amb l’especulació immobiliària, i ara es tornen a folrar "deixant" els diners públics que havien rebut de l'estat, a les mateixes institucions públiques, pujant els interessos que els cobren als mateixos estats que els han finançat. Amb la Vaga General hem de dir ben alt i clar que aquí no falten diners, sinó que sobren lladres (grans executius, diputats, assessors, alta burocràcia política i sindical, militars, casa reial, etc.)

3.- Contra la Reforma Laboral i les retallades salarials

Dels més de 1.400.000 aturats reals que hi ha al nostre país, prop del 60% han perdut la feina perquè no els van renovar els contractes temporals. La crisi a l’estat espanyol ha tingut un efecte fulminant sobre les xifres de l’atur perquè una gran part de la població té contractes temporals, que no costen res als patrons. Aquests contractes fem s’instauraren per “lluitar contra l’atur”. Després, com la temporalitat era molt alta, digueren que s’havia d’abaratir l’acomiadament per “crear” més contractes indefinits. Però la precarietat i l’acomiadament cada vegada més barat, no han reduït l’atur ni la temporalitat, no fan més que augmentar-les. Amb la Vaga General exigim posar fi a les agressions als drets laborals, exigim treball estable i digne.

4.- Per fer front a tot el que ens vindrà:

Els mercats financers i els seus dos principals servidors, el Fons Monetari Internacional i la UE segueixen exigint noves mesures d’ajustament, i tornen a demanar la jubilació als 67 anys. A més, la patronal ja ha aprofitat el tràmit parlamentari de la reforma laboral per endurir-la. I el PP, CiU i PsoE, que semblen no posar-se d’acord en res, han aprovat aquesta nova reforma laboral sense gaires problemes. Amb la Vaga General, i més, hem de generar la màxima pressió possible per tirar enrere la Reforma Laboral i les retallades de salaris i de drets.

5.- Per la justícia social, la dignitat, la solidaritat i la llibertat:

Les polítiques dels governs que patim no es decideixen pels resultats electorals. Els que realment governen no es presenten a les eleccions. Els mercats financers, la seua especulació i les obscures agències que valoren la solvència dels estats són les que imposen les polítiques que ens fan, amb el suport de les institucions europees. Els espanyolistes que no fan més que parlar de “la roja” o de la “bandera”, fan en realitat tot el que els manen l’Obama, Sarkozy, Merkel, etc. La Vaga General ha de servir per reivindicar la democràcia i la sobirania del nostre poble, i decidir unes polítiques a favor dels interessos de la majoria treballadora, no dels rics i els poderosos.

6.- Per començar a trencar les nostres cadenes.

Segons la major part dels mitjans de comunicació (propietat de bancs i grans multinacionals o de les institucions públiques al seu servei) ens presenten la crisi com si fos una “catàstrofe natural”, davant la qual diuen que tots hem de resignar-nos i apretar-nos el cinturó. Però totes les mesures que preses cauen sobre les espatlles de les persones treballadores, sense que els rics paguin res. La Vaga General els dirà ben clar que ja estem farts de les seves mentides i que exigim que els culpables comencin a pagar.

7.- Per avançar en la Unitat Obrera i Popular.

Les direccions dels sindicats “institucionals” i les seves burocràcies no han fet res més que portar endavant una dinàmica de “diàleg i pau social”, sense consultar en cap moment al conjunt dels i de les treballadores, afavorint la desmobilització, i per tant tots els atacs que estem patint. Així, no queda dubte que aquest model sindical de “pacte i negociació” està esgotat, i que hem d’avançar vers un model sindical d’alliberament, si volem fer recular tots aquests atacs. La Vaga General ha de significar el primer pas de l’escalada de mobilitzacions, organització i participació activa de totes les persones treballadores, sumant col·lectius de base, seccions sindicals, associacions culturals i de veïns, etc., per avançar en la construcció de la Unitat Popular, i poder aturar, totes i tots junts, els atacs del govern estatal i autonòmic

8.- Perquè tot el que està passant no s'arreglarà votant ni PP, ni PsoE, ni CiU, etc.

Els que ens governen no fan més que repetir-nos que l’única funció democràtica que tenim les persones treballadores és la de pagar els impostos (que els rics no paguen), votar cada 4 anys i si no ens agraden els resultats, canviar el nostre vot en les següents eleccions. Ara bé, entre Zapatero i Rajoy, Camps i Montilla, Millet, Fabra, Munar o Rita, no hi ha diferències ni en el model econòmic, ni en les mesures a aplicar, això sí, tots ben submisos als grans poders econòmics. Amb la Vaga General hem de recuperar la senda de la mobilització, i demostrar als poderosos que el Poble Treballador, unit i en moviment podem aconseguir recuperar tot el que ens han llevat.

9.- Per començar a mobilitzar-nos i augmentar el nivell de resposta i organització obrera i popular.

La Vaga General convocada per al 29 de Setembre és una oportunitat excel·lent per trencar amb la passivitat i la por, i aixecar un mur de solidaritat que colze a colze ens porte a fer recular tots els atacs dels governs i patronals contra els nostres drets laborals i pel futur de les nostres famílies.

10.-Per avançar i preparar la Vaga General a totes les nostres comarques, superant les fronteres dels estats espanyol i francès.

Cada vegada és més evident que l’estat espanyol està en fallida, i que les persones treballadores de la nostra terra no estem fent res més que pagar els plats trencats de la incompetència de l’espanyolisme més recalcitrant i de l’autonomisme. Amb la Vaga General hem de començar a estendre la resposta a totes les nostres comarques, i des del Vinalopó i fins al Rosselló, fer que la futura Vaga General a tota Europa siga Vaga General a tot el nostre país, avançant així en el camí del nostre alliberament complet, com a persones, com a classe oprimida i com a poble ocupat.

El 29 de Setembre totes i tots als carrers!! Vaga General!!


Coordinadora Obrera Sindical – COS

Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional

info@sindicatcos.cat  / http://www.sindicatcos.cat/

Cap a l'estat flamenc, una visió a l'esquerra

Manifestació amb la participació del V-SB,
l'independentisme d'esquerres flamenc

El passat juny la formació democristiana Nova Aliança Flamenca (Nieuw-Vlaamse Alliantie, N-VA), independentista, va ser el partit més votat a Flandes (27,8%) i amb major nombre d'escons al Parlament federal de Bèlgica (27 de 150), rebentant el panorama polític. Passats més de 90 dies després de la jornada electoral els belgues encara no disposen d'un nou executiu federal. Com ja va passar en l'anterior legislatura les dificultats i diferències entre valons i flamencs per arribar a un pacte i conformar una majoria estable posen al descobert els punts febles del sistema belga. El socialista való Elio di Rupo, encarregat pel monarca Albert II per a formar un nou govern ha renunciat. Les propostes de convertir Bèlgica en una confederació de dos estats sobirans (Flandes i Valònia, deixem la qüestió de Brussel·les en la incògnita) cada cop són més sòlides i l'estat belga tal com el coneixem avui, pot tenir data de caducitat.

És parla molt de la força de l'independentisme flamenc, però en realitat la majoria de la classe política flamenca no és obertament independentista. La majoria de formacions parlamentàries (democristians del CD&V, liberals, Social-liberals, ecologistes, etc) demanen més poder a les comunitats i regions; en el millor dels casos aposten reformar Bèlgica com una mena de confederació -la proposta del dirigent del N-VA Bart De Wever, una mena de crida a la calma llençada la nit de la victòria electoral, anava en aquesta direcció. Els socialistes són els únics que es conformen en mantenir la federació actual, si bé també en reclamen més competències per a les regions. Tant sols el N-VA i els xenòfobs del Vlaams Belang es declaren obertament independentistes. Altra cosa es l'independentisme tàcit existent dins l'important i potent moviment cívic i cultural de Flandes en defensa de la seva identitat lingüística, del qual l'organisme de major pes és el Vlaamse Volksbeweging, Moviment Popular Flamenc. Per tant, hi ha un sentiment identitari molt estés, però políticament això no es tradueix directament amb una força oberta i declaradament independentista, si bé en els darrers anys ha augmentat el pes social de les tesis que aposten pel trencament de l'estat belga. Molts independentistes flamencs s'acontententarien amb la proposta pragmàtica de De Wever de convertir Bèlgica en una confederació.

Però existeixen altres formacions polítiques obertament independentistes, per bé que minoritàries, que val la pena de coneixèr-les, donat que trenquen la visió general que sovint se'ns presenta de l'independentisme flamenc com a únicament dretà o xenòfob.

El Moviment Socialista Flamenc, l'esquerra independentista

El Vlaams Socialistische Beweging (V-SB) o Moviment Socialista Flamenc, és una organització que nosaltres podríem enquadrar obertament dins l'espai de l'esquerra independentista.

El V-SB considera Bèlgica com una construcció que només està al servei del gran capital belga i mundial i que entorpeix l’autodeterminació i el desenvolupament dels pobles que es troben en el seu territori. El V-SB també opina que el pas cap a un model socialista no pot tenir lloc sense tenir en compte el context nacional. Per això, lluita cap a la direcció d’un nou estat socialista independent, que ocupi el territori de les actuals regions de Flandes i Brussel·les Capital.



Enganxina del V-SB. "Cap a un estat flamenc. Flandes des de l'edifici de l'esquerra"



Pel Moviment Socialista Flamenc els problemes i amenaces que menen de l'actual configuració capitalista de la nostra societat, només podran superar-se en una societat en la qual la solidaritat i el dret democràtic de decidir sobre la convivència i l’economia formin els principis bàsics i en la que la sobirania popular sigui recuperada i consolidada. Un estat al servei de les classes populars com a única solució. Una Flandes independent, lliure de totes les estructures supranacionals antidemocràtiques i capitalistes i que, en canvi, mantingui una relació de col·laboració i solidaritat amb els altres pobles i estats amants de la llibertat.

El V-SB considera flamenc tothom que visqui en el territori del futur estat flamenc, sense distinció de procedència, de sexe, de creença, de llengua materna, d’orientació sexual o d’altres criteris no pertinents. Dins de l’estat flamenc s’hauran de protegir els drets dels grups minoritaris. Això,però, no pot suposar cap motiu per a l’estimulació de la creació i la consolidació de societats paral·leles que puguin tenir una funció desintegradora en el teixit social.

Fet i fet el Vlaams-Socialistische Beweging és una organització molt jove. Fundada el 2007, s'inspira en canvi en l'organització homònima existent entre 1972 i principis dels 90. Encara que orgànicament no tinguin cap vinculació directe, és obvi que entre totes dues organitzacions mantenen un parentesc ideològic, situades clarament entre els sectors més a l' esquerra al si del moviment flamenc. El V-SB ha signat una declaració comuna amb el Rassemblement Populaire Wallon, el Reagrupament Popular Való (RPW), una altra organització de l'esquerra independentista valona, sota el títol "Bèlgica, obstacle per una col·laboració Flamenco-Valona" el que suposa la base d'un acord entre forces independentistes flamenques i valones per a liquidar l'estat belga.