L'independentisme bull a l'illa de Sardenya

Manifestants independentistes

Com ho llegeixen. A la mediterrània illa de Sardenya aquest estiu ha augmentat la temperatura del debat nacional, ampliant a dreta i esquerra les veus que reclamen un augment de l'autogovern, fins i tot les veus que parlen sense embuts d'independència. El debat sobre la relació i els vincles de l'illa amb l'estat italià està centrant el debat polític. Sardenya puja, així, al tren de les nacions europees sense estat que debaten obertament el seu futur nacional.

Sardenya intenta debatre la seva relació amb Itàlia de tú a tú · El govern conservador d' Ugo Capellacci vol un nou Estatut, però alguns aposten clarament per la secessió . El debat  sobre la reforma de l'estatut d'autonomia s'ha encetat dins el Consell Regional, la cambra legislativa sarda, una assignatura ajornada des de feia molts anys. A les eleccions regionals del 2009 la majoria de les forces polítiques presentaren en el seu programa la voluntat d' aprofundir en l'autogovern illenc. El debat no resolt sobre la federalització d'Itàlia ha ajudat a arribar a aquest punt.

El Govern de Sardenya, encapçalat pel partit berlusconià d' Ugo Cappellacci, defensa que l’illa assumeixi més poders. Cappellacci es va presentar a les eleccions de 2009 amb un programa en què propugnava modificar l’Estatut sard per tal d’aconseguir un «decidit augment de la ’sobirania’». El candidat de la dreta estatal va guanyar amb majoria absoluta però cal remarcar que ho feu dins d'una àmplia coalició. Entre les forces que anaven dins d'aquesta heterogènea coalició hi havia el Partito Sardo d’Azione (PSdA, que va aconseguir el 4,4% dels vots i 4 escons dels 70 que composen el Consell Regional sard), partidari de l'autodeterminació i amb un important sector independentista dins les seves files.

Ha estat justament el PSdA qui ha col·locat el debat independentista de ple a la cambra sarda. Lluny dels plantejaments reformistes de Cappellacci, el conseller Paolo Maninchedda i els seus quatre companys de grup entraren el passat mes de maig una moció al Consell Regional. L’escrit demana al Consell Regional que «guiï Sardenya vers una independència plena» tot acordant amb Itàlia la via per fer-ho, incloent-hi una indemnització per al poble sard en concepte de les «omissions, danys i desigualtats» que l’illa ha patit ens mans «del Regne d’Itàlia i, després, de la República Italiana».

L’independentisme extraparlamentari també ha intervingut de ple en el debat. El partit Independència República de Sardenya (IRS), que està mostrant un notable creixement, està reclamant amb una viva campanya que a partir de l’any vinent, «tots els diners dels sards restin a Sardenya», mitjançant la creació d’una agència tributària pròpia.

Fins i tot l'esquerra estatal del Partit Democràtic (PD), la principal força del centreesquerra italià, ha assumit un llenguatge prou combatiu com per denunciar la forma com es va produir la incorporació de Sardenya a Itàlia durant el segle XIX que suposà la «renúncia a les pròpies sobiranies institucionals», diu una moció del PD presentada el passat mes d'agost. Els diputats del centresquerra exigeixen l'inici d'un intercanvi d’idees de manera bilateral “paritària, oberta i responsable» amb Roma per tal d’assolir un «nou pacte constitucional» que incrementi substancialment l’autogovern sard per tal de crear un Estat propi en el si d'una nova federació italiana.

Bandera nacional sarda

Tot aquest debat entre federalisme, sobirania i independència estarà molt present en les sessions del Consell Regional que incidiran sobre la reforma de l’Estatut aquest nou curs polític. El debat, però, serà difícil amb una Roma que gira l'esquena a aquestes demandes i inquietuds. Tot i així, el debat sobre quina mena de relació ha de tenir Sardenya amb Itàlia es obert i ja mai restarà igual a l'illa. Una nova consciència política està germinant.

Evolució del nacionalisme sard

L'illa sarda, que fou incorporada a la Confederació Catalano-Aragonesa entre el segles XIV i XVIII i que d'aquell vincle ens restà la perla de L'Alguer, gaudeix -o pateix, segons es miri- d'un limitat estatut d'autonomia d'ençà que finalitzà la Segona Guerra Mundial. A Sardenya, d'ençà els inicis del segle XX ha existit un nacionalisme, primer pre polític i culturalista i després regionalista proautonomista, que ha evolucionat al llarg de les dècades. Les tesis independentistes o sobiranistes mai han deixat d'escoltar-se sense traspassar, però, fins no fa gaire la limitada influència de determinats cercles minoritaris.

Logo del Partit Sard d'Acció

No serà fins el 1920 amb la creació del Partito Sardo d'Azione (PsdA) -Partit Sard d'Acció- que les reivindicacions i programa nacionalistes entren en l'era moderna. Fonamentalment de base populista i agrària, el PsdA originari era una barreja d'autonomisme, radical-progressisme i activisme sindicalista, detractor del proteccionisme aduaner, principal causa que la paupèrrima Itàlia Meridional esdevingués un mercat cautiu del Nord industrial. L'inici del periòde feixista, però, acabà amb la incipient experiència política del nacionalisme autonomista sard. Malgrat que alguns dirigents locals pactaran amb el partit mussolinià la seva integració, molts sardistes han de fugir a l'exili on alguns fundaran a París el grup Giustizia e Libertà.

Logo d'Independència
República de Sardenya

A punt d'acabar-se la guerra, el sardisme es divideix entre aquells que intenten continuar el moviment pro autonomia de l'illa d'abans del periòde feixista i aquells altres que adopten un discurs esquerrà i -per primer cop des de la segona meitat del segle XIX quan l'illa comparteix estatalitat amb el Piemont i esdevé el motor de la unitat italiana- un discurs oberta i declaradament independentista. El primer intent de fundar una organització independentista és una escissió el 1948 del PSdA durant el seu IXè Congrés que donarà lloc al minúscul Partito Sardo d'Azione Socialista, però que tant sols un any després s'integraria al Partit Socialista Italià. També un petit Partito Communista Sardo fundat el 1943, en plena guerra, que defensà l'existència de la nació sarda, fou absorbit pel PCI en finalitzar el conflicte bèl·lic.

Logo de Sardenya
Nació Independència

Després de les primeres eleccions legislatives de la nova República Italiana, el 1948, el nacionalisme sard aplegat en el PSdA aconseguí un no menyspreable 14,8% dels vots. Però amb una estructura feble es desinfla amb l'assoliment d'una limitada autonomia especial concedida per Roma, més administrativa que res, però que satisfà a les elits polítiques i econòmiques de l'illa, que de manera oportunista adopten un perfil formalment autonomista des de la Democràcia Cristiana fins al PCI. Autonomisme basat en un discurs conformista i de resignació. De peix al cove - que prou bé coneixem els catalans- que no pas amb la defensa d'un autèntic autogovern. Durant dècades aquesta política de curta volada imposa l'agenda política de l'illa, profundament sucursalista i promotora d'un sardisme més folclòric que no pas motor d'una identitat emancipada.

L'autonomisme del PSdA perd el seu espai natural i la seva identitat va diluint-se, esdevenint una mera estructura clientelar. Tot i així, a finals dels anys seixanta apareix una nova generació de joves atrets per els nous corrents socials i culturals. Intenten introduir en el PSdA les tesis d'alliberament nacional i social del Tercer Món, cautivats igualment per les lluites de resistència de l'esquerra nacionalista de països com Irlanda, Euskadi i els nous moviments socials. Comencen a descriure la situació de Sardenya com una colònia d'Itàlia i a definir una nova “via sarda al socialisme”. Aquestes tesis no triomfen dins el PSdA, però sí aconsegueixen que el partit faci un viratge ideològic i les seves aliances facin un escorament vers l'esquerra i adopti un discurs nacional sobiranista més coherent.

On si triomfen les tesis vinculades amb l'anticolonialisme i l'alliberament del Tercer Món és en àmbits universitaris d'on sorgeixen els cercles Città e Campagna -Ciutat i Camp- que a primers dels 70 dónen lloc a l'organització Su Populu Sardu-Muvimentu kontr'a Colonialismu (El Poble Sard-Moviment Contra el Colonialisme), que obté predicament en ambients de la emigració sarda, fonamentalment a Roma i el Nord italià. Al llarg de la dècada dels 70 s'anà produint un acostament entre les dues organitzacions nacionalistes (PSdA i SPS) participant conjuntament en múltiples campanyes. Una dècada on sorgeixen diverses iniciatives culturals en favor de la llengua sarda (apareix la plataforma Sotziedade pro sa Limba Sarda) i revistes (Sa Sardigna, Repubrica Sarda,...) que tracten el tema nacional o la introducció del sard a l'escola. A finals dels 70 i primers dels 80 apareixen noves formacions en l'escena nacionalista “Natzione Sarda”, l'origen de la qual està en l'associació Sardigna Cultura o Sardigna e Liberdade, procedent de gent del SPS que en successives escissions no s'havien integrat al PSdA reforçant el seu discurs independentista, entre d'altres grups minoritaris. És el moment d'eclosió activista i de foment d'un nou discurs netament sobiranista que va calant entre àmbits joves.

A partir dels anys 90 el PSdA participa en el govern autònom (actualment té 4 escons de 70 i forma part d'una heterogènea coalició amb el governamental partit dretà Poble de la Llibertat) i l'independentisme sard ha penetrat en no pocs ajuntaments de l'illa. Formacions d'esquerra independentista sense representació parlamentària, però bastant actius, són Indipendentzia Repúbrica di Sardignia (Independència República de Sardenya) i Sardignia Natzione Indipendentzia ( Sardenya Nació Independència, hereva del Partitu Sardu Indipendentista). Més minoritaris són Manca pro s'Independentzia – L'Esquerra per la Independència- o Consurta Comunista Sarda -Consulta Comunista Sarda. També existeix la central sindical nacional Confederazione Sindacale Sarda.